Experiment "marshmallow"

A finals dels anys seixanta, Carolyn Weisz, una nena de quatre anys amb els cabells llargs i castanys, va ser convidada a una "sala de jocs" de l'Escola Infantil de Bing, al campus de la Universitat de Stanford. L'habitació contenia poc més que un gran armari, amb un escriptori i una cadira. A Carolyn se li va demanar que s'assegués a la cadira i que tries un dolç d'una safata on hi havia bombons, galetes i palets de pretzel. Carolina va triar la "Nube" (Marshmallow, en anglès, i que són boles de xarop blat de moro i gelatina inflades amb aire). Tot i que ara ja té quaranta-sis anys, Carolyn encara té una debilitat per aquesta llaminadura.

Un cop triat el dolç un investigador va fer a Carolyn una oferta:

Es podia menjar la "Nube"(en català es diu malví...) en aquest precís moment, o bé, si ella estava disposada a esperar que ell sortís per uns minuts, sense menjar el malví, en quant tornes li donaria un segon malví. De totes maneres sempre tenia la opció de fer sonar una campana, al só de la qual ell retornaria immediatement, però comportaria quedar-se sense el segon dolç. Feta l'explicació va sortir de l'habitació."

Carolyn d'aquesta manera era una dels centenars de nens que van prendre part al estudi ideat pel pscicoleg Walter Mischel, i que es coneix amb el nom de "L'Experiment marshmallow".El propòsit de l'estudi era entendre quan el control de la gratificació diferida, la capacitat d'esperar per obtenir alguna cosa que es vol, es desenvolupa en els nens. Per a tal efecte es van utilitzar nens d'edats compreses entre quatre i sis anys com a subjectes.

Mischel va observar com alguns intentaven "cobrir-se els ulls amb les mans o donar-se la volta per no veure la safata, altres començaven a emputjar l'escriptori, o estirar les seves trenes, mentre que alguns directament es menjaven el malví tan aviat com els investigadors s'en anaven.

La Carolyn va aconseguir resistir la temptació i passats 15 minuts va ser recompensada amb un segon malví, no obstant el seu germà Craig, que també va participar del experiment, no ho va fer i tant bon punt es va quedar sol es va menjar la llaminadura sense dubtar-ho. Al final del estudi es va observar que la immensa majoria dels nens (2/3 parts) van actuar com en Craig.

El que pasava es que el que la informació més important que aquest experiment va aportar no va ser la que s'estava buscant, sinó una que va aparèixer per casualitat. I és que anys més tard Mischel es va interessar per com anaven alguns dels nens que havien participat en el experiment. I ràpidament es va adonar que hi havia una correlació molt forta entre els nens que havien resistit la temptació i els que presentaven un grau més elevat d'exit a les seves vides.

"Llavors em vaig adonar que havia de fer això seriosament", digué Mischel. I a partir de 1981, va enviar un qüestionari a tots els pares, mestres i tutors dels sis-cents cinquanta tres subjectes que havien participat en el "Experiment marshmallow", que ja estaven en aquells dies a l'escola secundària. Va preguntar per tots els trets que se li van ocórrer, de la seva capacitat per planificar i pensar en el futur a la seva capacitat per "fer front als problemes" i portar-se bé amb els seus companys, també demanà les seves notes.

Un cop Mischel va començar a analitzar els resultats, es va adonar que els poc esperadors, els nens que van fer sonar la campana amb rapidesa, semblaven més propensos a tenir problemes de comportament, tant a l'escola com a casa. Tenien també menor mitjana de notes. Tenien propenció a tenir problemes per gestionar el nivell d'estrès, sovint tenien problemes per parar atenció, i mostraven dificultats per mantenir les amistats. Els nens que podien esperar un quart d'hora, en canvi, tenien unes notes en mitjana remarcablement més altes.

En aquest video s'explica l'experiment (podeu posar subtitols en diferents idiomes mitjançant el selector d'idioma):

La pregunta que em faig i crec més d'un es deu fer és, ¿Jo me'l hagués menjat?