Com la civilització capitalista ha destrosat en els ultims trenta anys el pais més ric de la terra
Nauru és el país més petit del món. És una illa situada a l'Oceà Pacífic, amb 21 quilòmetres quadrats i una mica més de 10 mil habitants. En les dècades dels 70 i 80 va arribar a ser un dels països amb l'ingrés per càpita més alt del món. No obstant això, al 2010 és un país que viu en la pobresa i on la gran majoria dels seus habitants han de sortir a pescar per aconseguir el seu aliment diari.
Què va passar amb Nauru? La República de Nauru comptava amb enormes reserves de fosfat en el seu subsòl explotades des de començaments de 1900 per empreses estrangeres. El 1968, el fundador de la nova República, "Hammer" Deroburt, va aconseguir la independència de l'illa i complir la seva promesa de nacionalització del fosfat. Per fi el fosfat seria per a tots els nauruans!
Els primers esforços del nou president Deroburt van orientats a crear una veritable "Naurutopia", una espècie de socialisme perfecte. Els seus habitants ja no necessitarien treballar i no els faltaria res. Les immenses guanys del fosfat fan que el país es converteixi en els anys 70 i 80 en un dels més rics del món (tot gràcies a l'empresa estatal de fosfat). Tots els habitants viuen de l'Estat i aquest, a més, els estalvia la necessitat de treballar, ja que els ingressos són tals que per el dur treball d'extracció del fosfat es contracten estrangers.
Avui dia el país viu en la pobresa absoluta. Com explica el periodista Luc Folliet en el seu llibre "Nauru, L'illa devastada", quan va visitar l'illa, un ministre d'Estat el fa esperar per a una reunió perquè va haver de sortir a pescar per poder portar el sopar a casa aquell dia.
Tots els nauruà són rendistes, ja que són "propietaris" de la gran empresa estatal i per tant reben una part dels seus guanys sense major esforç. L'Estat s'ocupa de totes les necessitats de la població, a ningú li falta res. En Nauru ni tan sols existeixen els impostos perquè l'Estat té tots els recursos que necessita. Tots els serveis són gratuïts a l'illa de Nauru. La principal activitat dels nauruà és comprar i viatjar pel món.
Tots els nauruà són rendistes, ja que són "propietaris" de la gran empresa estatal i per tant reben una part dels seus guanys sense major esforç. L'Estat s'ocupa de totes les necessitats de la població, a ningú li falta res. En Nauru ni tan sols existeixen els impostos perquè l'Estat té tots els recursos que necessita. Tots els serveis són gratuïts a l'illa de Nauru. La principal activitat dels nauruà és comprar i viatjar pel món.
El 1982 el país és visitat per la Reina Isabel II i en el seu discurs destaca la petita Nauru com a exemple per al desenvolupament de la resta de països del Pacífic.
Davant tants recursos que inundaven les arques fiscals, els governs de Nauru senten la necessitat que el món sàpiga la importància d'aquesta petita illa, i així comencen a fer inversions a l'estranger en grans projectes, els que moltes vegades tenien més la intenció de mostrar la influència i riquesa del país que reportar dividends. És així com, per exemple, construeix l'edifici d'oficines més gran d'Austràlia-la "Nauru House Building" - i altres inversions voltant del món a través del fons estatal "Nauru Phosphate Royalties Trust".
Davant tants recursos que inundaven les arques fiscals, els governs de Nauru senten la necessitat que el món sàpiga la importància d'aquesta petita illa, i així comencen a fer inversions a l'estranger en grans projectes, els que moltes vegades tenien més la intenció de mostrar la influència i riquesa del país que reportar dividends. És així com, per exemple, construeix l'edifici d'oficines més gran d'Austràlia-la "Nauru House Building" - i altres inversions voltant del món a través del fons estatal "Nauru Phosphate Royalties Trust".
El país viu en l'opulència. Els presidents i ministres viatgen pel món en vols especials a les principals capitals del món i tots s'enriqueixen. Ningú fiscalitza els recursos públics, perquè els diners mai no ha estat problema a l'illa.
No obstant això, "Naurutopia" no és gratis. Els diners del trust a l'estranger es malgasten en inversions sense sentit i en assessors que es roben gran part d'aquests recursos. En els anys 90 sorgeixen les primeres protestes de la població i el govern, per calmar els ànims, distribueix 23 milions de dòlars del trust, corresponent 20.000 $ per família lliurats d'una sola vegada. ¡S'han acabat les protestes per un temps! I "Naurutopia" segueix el seu rumb.
No obstant això, "Naurutopia" no és gratis. Els diners del trust a l'estranger es malgasten en inversions sense sentit i en assessors que es roben gran part d'aquests recursos. En els anys 90 sorgeixen les primeres protestes de la població i el govern, per calmar els ànims, distribueix 23 milions de dòlars del trust, corresponent 20.000 $ per família lliurats d'una sola vegada. ¡S'han acabat les protestes per un temps! I "Naurutopia" segueix el seu rumb.
Però a finals dels anys 90 arriba la gran tragèdia, el que ningú va imaginar, el que ningú esperava, per al que mai s'havien preparat ... es va acabar el fosfat!
Avui dia el país viu en la pobresa absoluta. Com explica el periodista Luc Folliet en el seu llibre "Nauru, L'illa devastada", quan va visitar l'illa, un ministre d'Estat el fa esperar per a una reunió perquè va haver de sortir a pescar per poder portar el sopar a casa aquell dia.
Després de 30 anys de malbaratament, els habitants de Nauru no tenen competències laborals mínimes, o dit d'una altra manera, no saben treballar en res, als que contracta el govern (que són gairebé tots) els resulta molt difícil complir amb horaris de treball , per la senzilla raó que mai havien tingut una jornada laboral en la seva vida. Així també, la principal causa de mort de l'illa és la diabetis (30 anys d'inactivitat no només van afectar els hàbits de treball dels seus habitants, sinó també la seva salut).
Després de 30 anys de malbaratament, els habitants de Nauru no tenen competències laborals mínimes, o dit d'una altra manera, no saben treballar en res, als que contracta el govern (que són gairebé tots) els resulta molt difícil complir amb horaris de treball , per la senzilla raó que mai havien tingut una jornada laboral en la seva vida. Així també, la principal causa de mort de l'illa és la diabetis (30 anys d'inactivitat no només van afectar els hàbits de treball dels seus habitants, sinó també la seva salut).
Quines lliçons podem treure de la República de Nauru? ... ...
No us perdeu el documental (cliqueu a la imatge):
No us perdeu el documental (cliqueu a la imatge):
Enllaç:
Reportatge BBC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada