Un tren que no para a les estacions

Malgrat això pugui a primera vista semblar un contra-sentit, ¿De que serveix un tren que no s'atura? És una idea genial de Chen Jianjun, que es va adonar que per molt que s'incrementes la velocitat màxima dels trens, que actualment és ja força alta, el coll d'ampolla estava en el número de parades que es feien. Ja que obviament molt abans d'arribar s'havia d'anar decrementant progresivament la velocitat del tren, ja que els trens necesiten llargues distancies per frenar, i posteriorment la problemàtica inversa, l'acceleració i la conseqüent perdua de temps durant aquesta.

La pròblematica de les parades ha fet que nomès grans urbes es poguessin beneficiar de les excelencies dels trens d'alta velocitat, ja que obviament s'ha intentat reduir al màxim el nombre de parades, alhora ocasiona que el viatge no sigui tant ràpid com podria. Però la creativitat genial de Jianjun, ha donat en una solució que ja s'esta posant en pràctica en el tren d'altisima velocitat chines que unirà les ciutats de Pekín i Guangzhou.

• I com funcionaria aquest tren?

En lloc d'aturar-se utilitzaria un modul de
 càrrega i descarrega de passatgers. 

A cada Estació hi hauria una plataforma mòbil, no molt diferent de un dels vagons del tren, a la que haurien pujar els passatgers que Volen pujar. Quan s'acosta el tren, la plataforma comença a accelerar de manera que quan el comboi passa per l'estació seves velocitats estan igualades. En aquest moment, els passatgers passen de la plataforma a l'interior del tren. A l'estació següent, a més d'abordar nous passatgers utilitzant aquest sistema, la plataforma recollida a l'estació anterior es deixa anar i desaccelera abandonant el tren amb els passatgers que volen baixar bord d'ella. Els trens que viatgen en sentit contrari van tornant les plataformes a les estacions originals, i tots contents. Enginyós, oi? Per descomptat, això no és més que un concepte, i posar-lo en pràctica implica reformar tots els trens i estacions que vulguin utilitzar el sistema, però almenys demostra que és possible d'implementar.

A la Xina, el dissenyador Chen Jianjun-ideòleg del sistema ha calculat que el tren que uneix Pequín amb Guangzhou, dues ciutats separades per 2.475 quilòmetres amb 30 parades intermèdies podria trigar dues hores i mitja menys a completar el seu recorregut.

Visca la gent creativa, no hi ha res imposible!

SIGUEM REALISTES DEMANEM L'IMPOSSIBLE

Els guerrers de Qiugang

No us perdeu aquest interessant documental, que narra com els habitants de la petita i rural ciutat de Qiugang, situada en els suburbis de la ciutat de Bengbu, a la província d'Anhui, al centre-est de la Xina, s'organitzen per posar fi al enverinament de la terra i l'aigua per tres fàbriques de productes químics, la pitjor de les quals és la química Jiucailuo.

El vídeo des de el meu punt de vista es molt interessant perquè mostra com malgrat la corrupció dels estaments, que es inherent en tots els sistemes, en aquest cas comunista, però que coneixem sobtadament del nostre capitalista, pot ser vençuda per la unió del poble. I es que ho diguin o no les lleis, el poder sempre el tenen i l'han tingut les persones. L'únic que no es pot canviar es allò que no s'intenta.

Per una altra banda mostra com mai cap acció es innocent, vull dir que quant nosaltres estem comprant mercaderies més barates del que es habitual això te un preu, i aquest potser no el paguem nosaltres però en algun lloc del nostre planeta algú el paga. En aquest cas son tints pel cabell i pesticides, que molt probablement s'acaben venent en botigues arreu del món d'aquest mercat globalitzat a uns preus inferiors als que la competència pot fer front, probablement perquè la competència te altres polítiques medi-ambientals. Que vull dir amb això? que hem de comprar els productes cars? No. Vull dir que s'han de comprar productes que sabem que les empreses compleixen amb unes mesures humanitàries i dels drets dels treballadors dignes primer, i que compleixen amb un respecte i preocupació per l'entorn de les seves bases de fabricació en un segon terme. Òbviament es difícil conèixer totes les empreses, per això és sempre recomanable comprar productes fabricats a prop (Km 0) per aquest motiu i d'altres com el consum d'hidrocarburs del transport, etc...

Conseqüencia d'aquesta reflexió, hi ha una altra. I es que hi ha un punt en que un dels pagesos diu que ells cultiven blat. Un blat que fan créixer regat amb unes aigües altament tòxiques, i en una terra molt polucionada. Un blat que segons els mateixos pagesos no es apte pel consum humà ni animal a simple vista, però alhora es el seu únic mitja de supervivencia, fet que ocasiona que el portin al moli, i així el converteixin en farina, que inexorablement s'acabara consumint en algun lloc del planeta, per a persones que no saben el que s'estan menjant, però el compren juntament amb el tint, perquè es més econòmic.

Podeu veure íntegrament i gratuitament el documental aquí:
(El vídeo només està disponible en xines subtitulat al anglès, però es molt senzill de seguir

http://e360.yale.edu/the_warriors_of_qiugang_a_chinese_village_fights_back/

El film va ser dirigit i produït pels guanyadors de l'Oscar Ruby Yang i Thomas Lennon F., respectivament. Guan Xin va ser el productor i director de fotografia. La pel.lícula va ser nominada a un Oscar al millor documental de temàtica curta l'any 2010 però va perdre en detriment de "Strangers No More".

Per a més informació sobre el creixent activisme verd a la Xina, vegeu
Green Law China i Green Anhui ( utilitzar el traductor de google)

Experiment "marshmallow"

A finals dels anys seixanta, Carolyn Weisz, una nena de quatre anys amb els cabells llargs i castanys, va ser convidada a una "sala de jocs" de l'Escola Infantil de Bing, al campus de la Universitat de Stanford. L'habitació contenia poc més que un gran armari, amb un escriptori i una cadira. A Carolyn se li va demanar que s'assegués a la cadira i que tries un dolç d'una safata on hi havia bombons, galetes i palets de pretzel. Carolina va triar la "Nube" (Marshmallow, en anglès, i que són boles de xarop blat de moro i gelatina inflades amb aire). Tot i que ara ja té quaranta-sis anys, Carolyn encara té una debilitat per aquesta llaminadura.

Un cop triat el dolç un investigador va fer a Carolyn una oferta:

Es podia menjar la "Nube"(en català es diu malví...) en aquest precís moment, o bé, si ella estava disposada a esperar que ell sortís per uns minuts, sense menjar el malví, en quant tornes li donaria un segon malví. De totes maneres sempre tenia la opció de fer sonar una campana, al só de la qual ell retornaria immediatement, però comportaria quedar-se sense el segon dolç. Feta l'explicació va sortir de l'habitació."

Carolyn d'aquesta manera era una dels centenars de nens que van prendre part al estudi ideat pel pscicoleg Walter Mischel, i que es coneix amb el nom de "L'Experiment marshmallow".El propòsit de l'estudi era entendre quan el control de la gratificació diferida, la capacitat d'esperar per obtenir alguna cosa que es vol, es desenvolupa en els nens. Per a tal efecte es van utilitzar nens d'edats compreses entre quatre i sis anys com a subjectes.

Mischel va observar com alguns intentaven "cobrir-se els ulls amb les mans o donar-se la volta per no veure la safata, altres començaven a emputjar l'escriptori, o estirar les seves trenes, mentre que alguns directament es menjaven el malví tan aviat com els investigadors s'en anaven.

La Carolyn va aconseguir resistir la temptació i passats 15 minuts va ser recompensada amb un segon malví, no obstant el seu germà Craig, que també va participar del experiment, no ho va fer i tant bon punt es va quedar sol es va menjar la llaminadura sense dubtar-ho. Al final del estudi es va observar que la immensa majoria dels nens (2/3 parts) van actuar com en Craig.

El que pasava es que el que la informació més important que aquest experiment va aportar no va ser la que s'estava buscant, sinó una que va aparèixer per casualitat. I és que anys més tard Mischel es va interessar per com anaven alguns dels nens que havien participat en el experiment. I ràpidament es va adonar que hi havia una correlació molt forta entre els nens que havien resistit la temptació i els que presentaven un grau més elevat d'exit a les seves vides.

"Llavors em vaig adonar que havia de fer això seriosament", digué Mischel. I a partir de 1981, va enviar un qüestionari a tots els pares, mestres i tutors dels sis-cents cinquanta tres subjectes que havien participat en el "Experiment marshmallow", que ja estaven en aquells dies a l'escola secundària. Va preguntar per tots els trets que se li van ocórrer, de la seva capacitat per planificar i pensar en el futur a la seva capacitat per "fer front als problemes" i portar-se bé amb els seus companys, també demanà les seves notes.

Un cop Mischel va començar a analitzar els resultats, es va adonar que els poc esperadors, els nens que van fer sonar la campana amb rapidesa, semblaven més propensos a tenir problemes de comportament, tant a l'escola com a casa. Tenien també menor mitjana de notes. Tenien propenció a tenir problemes per gestionar el nivell d'estrès, sovint tenien problemes per parar atenció, i mostraven dificultats per mantenir les amistats. Els nens que podien esperar un quart d'hora, en canvi, tenien unes notes en mitjana remarcablement més altes.

En aquest video s'explica l'experiment (podeu posar subtitols en diferents idiomes mitjançant el selector d'idioma):

La pregunta que em faig i crec més d'un es deu fer és, ¿Jo me'l hagués menjat?

Altruisme i felicitat

Avui us porto una entrevista del sempre interesantisim Eduard Punset, pel seu programa "Redes para la ciencia" a Matthieu Ricard.

Matthieu Ricard va néixer a Paris el 1946 fill d'un filosof de renom francès Jean-François Revel, fet que propicia que creixes envoltat de les idees i personalitats de cercles intelectuals francesos. Després d'acabar el seu Doctorat en Genètica molecular en L'Institut Pasteur i de presentar la seva tesi de doctorat el 1972. Matthieu decideix abandonar la seva més que prometedora carrera professional i es muda a viure al Himalaya per concentrar-se en la practica del budisme tibetà (El simple fet d'abandonar una vida acomodada en busca d'alguna cosa més ja el fa una persona interessant).

Ell ve a refutar la teoria del egoisme inherent en la especie humana, en la que es basa la nostra societat, des de el model econòmic amb la teoria de la mà invisible d'Adam Smith. ("No és per la benevolència del carnisser, del cerveser ni del forner que esperem poder sopar, sinó perquè aquests miren pels seus propis interessos".) així com les teories mes darwinistes... 

I ens parla del altruisme, que malgrat ni l'educació propugna, ni la societat que ens hem montat sembla valorar es visible cada dia. Segons ell l'única forma en la que podem sobreviure com a societat en la terra es aprenent a treure aquesta part mes altruista que tenim.

I es que tal i com diu el poema Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo i Gay, si els homes som d'alguna manera poderosos ( no entès com posesions sinó com a capacitats per fer moltes coses) és precisament perquè som socials, i treballem en equip, un home sol mai hagués creat un ordinador, ni un cotxe, ni el llenguatge, ni res...

"Un hombre solo, una mujer,

así tomados de uno en uno,

son como polvo, no son nada,

no son nada..."

Ja sabeu que no sóc una persona fascinada pel món de la meditació, etc... Però el que esta clar es que la societat que tenim no es perfecta, que nomes busca els plaers i no la felicitat i que deprecia tot allò que no es útil des de un punt de vista de mercat o industrial. I tal i com es pot veure en el documental Inside Job, sobre com la corrupció de Wall Street havia provocat el crack actual en totes les economies globals, els instigadors d'aquest crack, persones d'exit i multimillonaries totes, m'atreviria a dir que ni una sola d'elles semblava feliç. I havien de recórrer a compres compulsives a buscar encara mes diners, prostitució... Alguna cosa hi ha, que ah fet que ens oblidesim de la felicitat i la substituisim per la comoditat.

Colapse

El film que us presento avui ens acosta al tema del 'peak oil' (pic petroler), a través d'una extensa entrevista a Michael Ruppert, un ex agent de policia de Los Angeles transformat en periodista independent, que va ser pioner en predir l'actual crisi financera, tot i que la majoria dels analistes de Wall Street i Washington la negaven per complet.

Vivim en un model de societat completament insostenible a totes llums. Necessitem créixer constantment, creixent també constantment les nostres necessitats de tot tipus, energètiques, espaials, alimenticies... I paradoxalment a sobre, el nivell de felicitat fa temps que decreix en les societats "desenvolupades". És una situació insostenible a totes llums pero tots semblem disposats a fer veure que no ho veiem. El problema es que tot això arribarà, abans del que ens pensem a un punt de ruptura, i aquest si no hi ha sorpresa sembla que serà ocasionat per l'esacetat de petroli.

De fet la recent creixent inestabilitat a les principals zones extractores de cru, no fan més que donar pistes del que esta passant. Malgrat la visualització d'aquesta entrevista deixa una imatge terriblement pessimista, tinguem present que venen temps difícils i per tant requeriran el màxim de les capacitats de les generacions que el viurem, però estic segur que sortirem reforçats i amb una societat millor. De fet la simple intuïció d'aquesta crisis només ja ha fet que apareguin moltisimes idees interessants com les que proposa Serge Latouche amb tota la seva teoria del decreixament, l'alça del ecologisme ( el ben entès i el no tant...), i la consciencia global d'humanitat per sobre de les petites comunitats i del espai comú que tots compartim, la terra.

Part 2: http://www.youtube.com/watch?v=m2Oh_xvWxyg
Part 3: http://www.youtube.com/watch?v=SQfazRtI994
Part 4: http://www.youtube.com/watch?v=OecoSsQuPcc
Part 5: http://www.youtube.com/watch?v=G6ZPAT75EuM
Part 6: http://www.youtube.com/watch?v=bAcAy9jzx_w
Part 7: http://www.youtube.com/watch?v=cHt3GpppfLU
Part 8: http://www.youtube.com/watch?v=AsP8Eg68kiY
Part 9: http://www.youtube.com/watch?v=rhlQZCTaU1E

Creativitat i Ilusió

Des de el primer moment que he vist aquest vídeo de TED em va encantar. Desprès del anterior post on recomanava un documental sobre la crisis econòmica global, i sobre com aquesta havia sigut orquestrada per l'avaricia, l'egoisme i la corrupció. Avui toca una petita mostra d'optimisme en la humanitat i aquest encantador noi de un poblet d'agricultors de Malawi, ho exemplifica.

En William Kamkwamba, mai havia pujat a un avió, mai havia dormit en un hotel i molt menys mai havia parlat davant de tants homes blancs. Espero que veure'l us serveixi com m'ha servit a mi per ser creatius i emprenedors, doni una mica de vitamines a les ganes de fer coses de millorar o com a mínim morir en l'intent. Si en William pot generar electricitat al seu poble, pot aprendre anglès, pot carregar els mòbils dels seus veïns i pot explicar-ho i el més important, pot dir-lis a tots els africans, el futur és nostre. Comenceu a no acceptar les condicions actuals, busquem millorar.

Espero que us agradi tant com a mi.

Video redistribuït i subtitulat en espanyol sota les polítiques d'ús de TEDTalks http://www.ted.com/index.php/pages/view/id/195

William a TED http://www.ted.com/speakers/william_kamkwamba.html

Bloc: William Kamkwamba's blog
Book: The Boy Who Harness the Wind
YouTube: Moving Windmills

Treball Confidencial ( Inside Job)

He vist la pel·lícula "Inside Job" del director i guionista Charles Ferguson, la pel·lícula documental tracte sobre les causes i els responsables de la crisi econòmica mundial de 2008, que per a milions de persones va significar la pèrdua de les seves llars i llocs de treball i que va posar en perill l'estabilitat econòmica de gairebé tots els països desenvolupats. A través d'una extensa investigació i entrevistes a fonts financeres, polítics i periodistes, es mostra l'auge d'empresaris sense escrúpols i la degradació de la política i l'educació.

Un film altament recomanable, però que mostra el pitjor de la naturalesa humana i social. Com un lobby de super milionaris han anat fent-se les lleis a mida per permetres uns guanys sense precedents a cost de que milions de persones que viuen molt lluny tinguin molts problemes. La visió genera decepció i odio a parts proporcionals, però crec que els hem de reconduir cap a energia per canviar aquest sistema. Tot el sistema financer, s'ha d'abolir i això es responsabilitat nostra, els diners els treuen de petits inversors que guarden els seus estalvis en productes financers que no entenen. Hauríem de començar apostar per banques ètiques, etc... I posar-nos la premissa de no invertir en res que no entenguem, per suculents beneficis que ofereixin, ja que no sabem qui els paga aquest beneficis.

Potències de deu

He trobat aquest remake del famós vídeo "Powers of ten" de 1977 dirigit per Ray Eames i el seu marit Charles Eames. En ell es mostra l'escala relativa de l'univers en factors de deu (és a dir, en escala logarítmica de base 10 o en ordre de magnitud). La pel.lícula és una adaptació moderna del llibre de 1957 Cosmic View de Kees boek.

El 1998 va ser seleccionada per a ser inclosa en el Registre Nacional de pel lícules de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units com "bé cultural de significació històrica i estètica"

I el vídeo original:

L'illa de les flors

Curtmetratge on amb un estil repetitiu es tracta el trajecte d'un tomàquet des del seu origen fins al seu consum i desfet. I novament, el seu consum animal i humà fent que aquest tomaquet passi a formar part de les escombraries a l'Illa de les Flors.

Direcció: Jorge Furtado
Any: 1989
Títol original: Ilha das Flores
Origen: Brasil
Gènere: Documental

Igualtat

Us poso un enllaç (Equality Trust) a una pàgina que ha fet un interesantisim estudi que relaciona diferents aspectes socials com l'obesitat, les enfermetats mentals, els embraços d'adolescents o el abús de les drogues entre d'altres. Amb les diferències econòmiques que hi ha entre rics i pobres, els resultats son clarisims i sorprenents.

I algunes de les gràfiques:

• Obesitat

• Drogadicció

• Violència

Naturalesa Humana

Una mica d'humor pel cap de setmana, us deixo aquest acudit que em va fer gràcia i que descriu una mica la naturalesa humana, la naturalesa del pesimista que diria Emilio Duró.

(Imatge obtinguda mitjançant  directe.cat )

La civilització empàtica

Un curt vídeo molt dinàmic (frenètic) i divertit que presenta el tema de l'empatia en el cervell humà ( així com també en el d'ALTRES animals, com els primats superiors, els dofins o l'elefant).

En el vídeo s'analitza una mica que pot provocar-nos empatia, com canvia la forma en la que ens relacionem i com d'important es per entendre perquè som l'animal que més ha evolucionat així com també per veure quant d'important es potenciar-ho i entendre-ho pel nostre futur.